La batalla naval d'Actium

Segons els historiadors moderns, la batalla d'Actium va ésser una retirada tàctica incompleta. Aquesta afirmació es basa en dades aportades pels historiadors antics, Dió Casi i Plutarc, els qui, no obstant això, van culpar a Cleopatra del desastre. El setembre de l'any 31 a. C, la posició d'Antoni era insostenible. Les seves forces, tropes i naus eren inferiors a les d'Octavi. L'escassetat d'aliments i les malalties assolaven el seu campament. Les alternatives eren abandonar les naus, avançar perillosament amb l'exèrcit pel Nord i portar la campanya cap a terra, o intentar salvar el que es pogués de la flota i marxar amb ella a Àsia Menor i confiar l'exèrcit a Canidi que es retiraria per Macedònia al seu encontre. Cleopatra era partidària de la segona opció que va ser la que es va prendre. Per a això calia portar a terme una batalla naval amb la qual es pogués trencar el bloqueig. Com no comptava amb homes suficients per tripular totes les naus, Antoni va cremar els pesats carguers i les petites naus de guerra excessivament lentes i es va quedar amb 240 naus contra les 400 d'Octavi. El tresor va ser col·locat en la nau de la reina. Els senadors fugits de Roma van ser situats en l'esquadra egípcia. Antoni va ordenar que no es retiressin les veles de les naus, com era habitual en els combats navals. Aquestes decisions, portades en secret per no desmoralitzar als seus aliats, i que només coneixien els seus més estrets col·laboradors, indiquen que es proposaven escapar del bloqueig per a, més tard, reorganitzar els seus efectius.

Accio, 2 de septiembre del 31 a.C.
El 2 de setembre de l'any 31 a. C, després de quatre dies de tempesta, a prop del migdia es va aixecar una suau brisa. Les tres ales de la flota van salpar cap a alta mar, en ajustades files, per forçar la barrera de les naus d'Octavi. L'esquadra de Cleopatra navegava a la rereguarda. Agripa va fingir replegar-se i Publícola (del bàndol d'Antoni) va trencar el front, al perseguir-lo.

Agripa va donar mitja volta bruscament i va atacar la flota enemiga que va quedar dispersada. L'esquadra de Cleopatra va aprofitar la bretxa per hissar les veles i navegar cap a alta mar. Antoni la va seguir a bord d'un quinquerreme i va donar ordre a les seves naus de seguir-lo. Únicament un centenar d'elles va aconseguir escapar.

Al cap de poc temps, Antoni va arribar a la nau de Cleopatra i va pujar a bord. Va estar tres dies a la proa, fins a l'arribada al cap Tenaro, sense dir paraula, recolzant el cap entre les mans (Plutarc). En Tenaro es van detenir tot esperant els vaixells que els havien seguit, com havien acordat per endavant. La depressió d'Antoni s'explica si es té en compte que havia perdut més de la meitat de la flota.

La derrota d'Actium no va ser aclaparadora, però Octavi i els seus partidaris, no obstant això, la van presentar com un triomf gloriós en una guerra justa, la victòria de la virtut romana sobre la depravació oriental, al temps que van difondre la història que Cleopatra havia traït a Antoni i aquest als seus homes. Els historiadors antics van culpar a Cleopatra del desastre. Segons Plutarc, la fugida d'Antoni es va deure al seu amor per la reina, que li va fer oblidar la seva dignitat i honor. Tot això, desmoralitzaria a l'exèrcit que, al no tenir esperança de cobrar la seva paga i obtenir terres a Itàlia d'Antoni, no tardaria a passar-se a Octavi.

En Tenaro, Antoni i Cleopatra es van assabentar del desastre sofert per la flota. Al poc va arribar Canidi amb la notícia que l'exèrcit, subornat per Octavi, s'havia rendit, com abans ho fes el de Lépid. Poc després, van marxar cap a Paretonio, a l'extrem occidental d'Egipte. Cleopatra des d'allà va partir a tota vela cap a Alexandria. Quan Antoni es disposava per posar-se al front de les quatre legions estacionades a la Cirenaica, es va assabentar que també s'havien rendit a Octavi.