Vespasià va néixer en Falacrinae. El seu avi era un centurió; el seu pare, équite, pertanyia a l'administració financera. En la carrera del pare i dels fills semblen haver jugat cert paper els encants de la mare, Vespasia P. Vespasià i el seu germà major, Flavio Sabino, van anar els primers de la família a ingressar en el Senat. Eren manifests representants del grup anomenat dels «homes nous» (en contraposició a l'aristocràcia senatorial) i del progrés social de la burgesia itàlica, gràcies a l'organització burocràtica creada per August.

Carrera. La protecció de Narcís, durant el regnat de Claudi, li va valer el comandament d'una legió en Germania. Va participar en la conquesta de Britania (a. 43 d. C.); cònsol el a. 51, va servir en Orient i va entrar en el grup militar de Domici Corbuló. El a. 69 va rebre el comandament de l'exèrcit de Judea. Mort Neró, va reconèixer a Galba i a Otó. L'1 jul.. 69 la guarnició d'Egipte el va proclamar emperador.

Emperador. El pronunciament de l'exèrcit d'Egipte va ser seguit pel de Judea, a les ordres de Vespasià. ( 11 jul.. 69). Les tropes de Síria i del front danubià el van reconèixer com Emperador. Vespasià. va ocupar Egipte tallant el subministrament blader de Roma, mentre l'exèrcit de Síria, a les ordres de Mucià, emprenia el camí d'Itàlia. Les tropes de Panonia i Mesia, enardides per Antoni Primo, van ocupar Aquileya i la vall del Po, establint el quarter general a Verona. Com en temps de Otó, la lluita es va decidir a la localitat de Bedriacum, al costat de Cremona, on va ser derrotat l'exèrcit de Vitel·li i Antoni Primo va arribar sense combatir a Narni. El fill de Vespasià, Domicià, i el seu propi germà Flavi Sabí, prefecte de l'urbs, van intentar mediar amb Vitel·li per aconseguir la seva abdicació i concloure la guerra civil (desembre 69). Un motí a Roma va costar la vida a Flavi Sabí; Domicià la va salvar amb dificultat i van ser molts els partidaris de Vespasià que van morir en l'intent (18-19 desembre). El 20 de desembre Antoni Primo va ocupar Roma, després d'una heroica resistència dels pretorians. Vitel·li va ser assassinat pel populatxo. Durant uns mesos, Domicià, ja César, va governar a Roma, mentre Vespasià, per raons poc conegudes, va prolongar la seva estada a Egipte fins a agost del a. 70.

El Gobern. Virtut principal de Vespasià va ser el seu realisme, per la qual cosa se li ha anomenar el «Emperador del sentit comú» (Forn). Des del primer moment va associar al poder, com césars, als seus fills Titus i Domicià, establint no només la línia successòria, sinó les seves prioritats. Es va presentar com pacificador i magnànim, però en l'exercici d'aquestes virtuts va actuar com oportunista. Va premiar als seus caps, però va procurar retirar-los a la vida civil perquè les seves glòries no ofusquessin les dels prínceps, ni provoquessin somnis de grandesa o possibles usurpacions. Va resoldre, mitjançant els seus llegats, la revolta gala de Civilis, que va requerir la intervenció de vuit legions. Van caldre altres campanyes en Britania; en Afrio ca es va lluitar contra els garamants. La guerra judaica va concloure el a. 72 d. C. amb presa de Massada (Jerusalem va ser presa el a. 70); també van continuar les lluites en el Danubi. Va caldre alhora que Domicià, després d'uns mesos de regència, passés a ocupar una posició de segona fila, aliè als actes de govern. Ja a Roma, Vespasià va iniciar el seu govern amb una política d'estalvi, que es manifestava especialment en la seva forma de vida, imprescindible a conseqüència de la fallida absoluta de les finances romanes sobre les quals pesaven indistintament les despeses de Neró i les conseqüències d'una prolongada guerra civil. Vespasià va saber combinar les formes del règim d'August amb un fons fart distint, no molt llunyà del de Claudi, que es va codificar en la lex d'Imperi. Es va aconseguir un equilibri Emperador- Senat, encara que no deixés de ser inestable. Noves accesions i depuracions van permetre comptar amb un ampli grup addicte al senat, format per elements de la burgesia itàlica, hispana i gala, que havien fet possible el triomf de Vespasià. En realitat una nova aristocràcia es preparava a succeir a la delmada i arruïnada aristocràcia romana.

Política económica. Alhora, el cos administratiu de rang eqüestre va ser reforçat en els seus drets i atribucions. Amb aquesta base de concòrdia, potser només aparent, però almenys duradora i efectiva, Vespasià va poder emprendre la reconstrucció de l'Imperi. Només així s'explica l'acceptació de la seva política fiscal de recuperació de terres públiques, i la reintroducció d 'impostos que Galba abolís. Cal reconèixer que aquesta política no va ser costosa i l'administració de les províncies apareix en aquest regnat com dotada d'una especial honradesa. Com a administrador va tenir fama de ser excessivament parc. Malgrat el suport que devia a l'exèrcit, no va concedir donatius extraordinaris als soldats ni va augmentar les seves pagues. En canvi es va preocupar d'atendre quantes despeses calguessin per reforçar la seva efectivitat. D'igual manera es va comportar en el referent a les obres públiques i en especial a Roma, que encara mostrava les empremtes de l'incendi neroniá.

No va ser tasca fàcil inculcar de nou la vella disciplina a un exèrcit que sabia àmpliament que a ell es devia la confirmació de la dinastia i que el fi de Vespasià no era el dels seus predecessors. Sense arribar a una divisió entre carrera militar i civil, Vespasià va preferir que els comandaments militars estiguessin en mans d'aquells homes que la seva experiència de servei, exemple pot ser Trajà, s'havia provat àmpliament, i no en la d'aquells que només veien en un comandament militar un grau més de la seva carrera de funcionaris. Passar a estudiar les seves reformes militars, tant en la dislocació com en la tàctica de les unitats, seria molt complex; bastarà assenyalar la considerable atenció de Vespasià en la millora de les unitats auxiliars de cavalleria, conseqüència de l'experiència de la segona batalla de Bedriacum; la construcció de fortificacions i campaments de cantería, la millora de les defenses frontereres i la consolidació de les seves línies. No va ser aquesta una obra espectacular, com tantes de Vespasià, encara que sí efectiva, malgrat la seva aparent modèstia.

Reformes. Entre les seves reformes cobra especial importància la concessió del dret llatí menor a les ciutats d'Hispània, que no tenien aquesta ciutadania o de la romana. Aquesta mesura, a banda dels seus reflexos en les finances, suposava un notable premi a les clienteles dels senadors hispans, que tan decididament van recolzar a Vespasià. Caràcter anàleg tenen les seves fundacions colonials a Itàlia i a les províncies. Vespasià va ser en realitat el primer príncep, després d'August, que coneixia la gairebé totalitat dels seus dominis de manera personal i directe. Aquesta experiència es va manifestar en la seva obra ja abans de la seva arribada a Roma, durant la seva estada en les ciutats que es va allotjar mentre va durar el seu llarg viatge d'Egipte a Itàlia. Per això va variar l'estatut d'algunes províncies, ja tornant-les al Senat o bé col·locant-les sota l'administració imperial. Va modificar els límits d'altres i va agrupar a algunes. En el difícil problema judaic va mostrar certa habilitat al mantenir en el tron a Juli Agripa II. En l'ordre interior no va descuidar el manteniment de la postura i legislació moralitzant grata a Claudi, que en tants aspectes sembla l'inspirador de Vespasià. En el religiós va protegir els cultes egipcis, que des de la seva proclamació li havien valgut una hàbil propaganda de personatge diví, ja els santuaris i oracles que van profetitzar la seva grandesa. Va ser tolerant amb el cristianisme.

Política internacional. Donats els seus antecedents, Vespasià podia ser considerat com a membre del grup de militars orientalistes. A part la seva protecció als cultes egipcis i del fi de la guerra judaica, Vespasià no va infondre sospites en aquest respecte als occidentals. Les seves principals guerres van tenir lloc en Britania, que el seu domini va consolidar Agrícola. En el Rin va consolidar les fronteres més que combatre . El mateix es pot dir enfront dels dacis. En Orient, la guerra amb Comagene va concloure amb la seva incorporació a Síria i menys importància va haver de tenir la lluita contra els parts el a. 76 d. C., en la que van actuar Trajà, pare, i el seu fill, el futur Emperador. Pocs emperadors romans es presten en el seu regnat a judicis tan positius com Vespasià, el burgès itàlic que va saber reconstruir un Imperi destrossat i desmoralitzat pel tempestuós regnat de Neró i catorze mesos de guerra civil.