PRINCIPAL 
REPÚBLICA ALT IMPERI
I PART
  III PART
II PART

 

Fins als nostres dies ha arribat el testimoni de Polibio el qual diu que la major part dels legionaris anaven equipats amb un pectoral de bronze, un escut rectangular (scutum), el gladius hispanicus, canilleras i amb un casc de bronze. Com el material del qual anaven equipats era pagat pel propi soldat, també havia diferències segons l'estatus social que mantinguessin. Així els legionaris que el seu cens era superior a 10.000 dracmes anaven equipats amb una cota de malla en lloc del pesat peto de bronze.

Els hastati i els princeps estaven armats amb dues pesades javelines o pila, mentre que els triarii portaven la pica, llança o hasta. Els infants pesats disposaven, generalment, d'un escut de manera allargada, de la ja esmentada espasa hispànica, de casc i canilleras que protegien des de l'empenya del peu fins a per sota del genoll.

En temps de César, gràcies al conjunt de llibres de l'anomenat Corpus Caesarianum, sabem que el legionari tenia com armament ofensiu reglamentari el pilum i l'espasa.

També dins de l'exercit romà existia un cos no esmentat fins ara que estava format per soldats no romans: els auxiliars estrangers o auxilia. En el cas de l'èxit en el reclutament de tropa en Hispánia , els romans van tenir sort irregular. En un principi i amb el pretext de combatre als cartaginesos, els quals tenien presència a la península abans que els romans i de les promeses que una vegada els cartaginesos fossin expulsats, els romans es retirarien, aquests van aconseguir atreure a cert nombre d'ibers. Però una vegada els Púnics vençuts, els romans van començar la conquesta de Hispánia i aquí també van començar els seus problemes en el reclutament de tropa indígena.

Però ¿quin va ser l'armament de l'auxilia?. En un principi podem afirmar que el principal armament d'aquest cos militar era llancívol. Compost de hondes de diferent longitud per aconseguir diferents abastos i l'arc, pel qual hi ha controvèrsia quant a la distància d'abast. Segons diferents opinions, l'arc i el seu ús no era molt estès. De tota manera, el seu ús vindria donat per la necessitat estratègica i això ho demostra la quantitat de troballes de puntes de fletxa, com per exemple els de Osuna, on es van trobar gran quantitat d'elles i que podrien classificar-se en quatre tipus principals i amb una mida que està entre els 6 i els 8 centímetres. En aquest cas la seva producció és indubtable que va ser local, hispana o lusitana, existint gran nombre de fonts que acrediten l'existència de gran quantitat d'arquers entre les tropes auxiliars de l'exercit de Pompeu. Segons les opinions citades anteriorment, la distància d'abast de les fletxes era d'entre cent i dos-cents metres. N'hi ha que afirmen que l'arc antic no podia llançar les fletxes més enllà dels noranta/cent metres. En tot cas, les tropes auxiliars i el seu armament eren un complement ideal de la pesadament armada infanteria.

La honda va tenir en l'exercit romà d'aquesta època un paper tan important com l'arc i la fletxa. Ho demostra la gran quantitat de troballes de projectils d'honda trobats en els punts on es van entaular batalles. Aquestes pedres en forma de gland (també aquests glands manufacturats en plom), han servit per datar el jaciment, ja que moltes d'elles porten abreujat el nom, com imperator, del més gran dels fills de Pompeu,Gneo. A més de les inscripcions pompeianes, existeixen exemplars amb llegendes molt diverses, incloent el numero de la legió a la qual pertanyien. Com nota curiosa direm que els esmentats glands, en ocasions porten inscrits missatges propagandístics, i fins i tot insults a l'enemic.

P ero els soldats que formaven els cossos auxiliars no eren exclusivament infanteria lleugera, ja que les troballes a la península ibèrica són nombroses quant a un model de sabre indígena, anomenat antigament machaera. Els avantatges d'aquesta espasa falcata sobre altres models és bastant important, ja que el seu maneig era molt versàtil en qualsevol mena de combat, ja que podia copejar tant lateralment, com llançar estocades frontals, i donat la seva mida, el guerrer prenia avantatge en les distàncies molt curtes amb l'enemic.

En les anteriorment citades excavacions de Osuna, també apareix un altre tipus d'arma que es veu reflectida en la moneda: el trident.

En el que es refereix a l'armament de tipus defensiu, tant els arquers com els hondes, pertanyien a la classe o categoria dels inermes, és a dir, guerrers lleugers desproveïts d'armadura, però la resta de tropa auxiliar és clar que no pertanyien a aquesta categoria i es distingien dintre seu pel tipus d'escut que portaven. En aquest ordre de coses en el De Bello Civile es parla de ...”scututae citerioris provinciae”...”caetratae ulterioris Hispaniae cohorts...” i segueix dient que encara que s'han fet molts comentaris sobre la significació tàctica del scutum ibèric i de la caetra, el més encertat és el que diu que els caetrati podien ser comparats amb els vélites de les legions pre-Marianes, considerant el pes i característiques d'aquests escuts de cuir, que també veiem en les monedes ibèriques.

Quant a la cavalleria auxiliar i el seu armament ofensiu, a més dels arquers que només apareixen enquadrats en les expedicions romanes a l'orient i entre els númides, la resta sembla que tenia un armament constituït per una llança i una espasa, el gladius hispaniensis que és com utilitzava de mateix, sembla, la cavalleria regular i més fins i tot: possiblement els exèrcits permanents utilitzaven les mateixes armes que els auxilia natius en un intent d'unificar les legions quant a armament ofensiu de la seva cavalleria.

L'armament defensiu de la cavalleria difereix segons la regió. No hi ha dubte que en les regions orientals de la República la cavalleria usava cuirassa seguint la tradició grega, però Roma no va copiar en aquest cas aquest sistema i encara que en Hispània podien portar-se cuirasses, aquestes eren molt diferents. Però de tota manera aquest detall no es veu reflectit en la numismàtica, en la que el genet porta escut de cuir, com possiblement també està elaborat el vestit, arma i casc.

Sobre els cascos utilitzats, a diferència dels cèltics i els romans de tipologia regular, els hispans tenen formes diferents, detall aquest que pot observar-se perfectament en la numismàtica.

Quant a l'artilleria dels romans sabem que era utilitzada per llançar pedres, fletxes o masses sòlides. Les màquines d'artilleria es poden classificar fàcilment ja que el vocabulari romà utilitza només quatre paraules per diferenciar-les: la balista, la catapulta, el scorpio i l'onagre. Una altra cosa és definir la forma d'aquestes màquines i el seu ús, qüestió aquesta que porta polèmica entre els estudiosos del tema.


 

veure glandes