I PART

 

 

PRINCIPAL REPÚBLICA ALT IMPERI
II PART III PART

 

El poder bèl·lic ha estat una de les màximes potències de la història. L'inigualable eficàcia dels exèrcits romans davant els seus enemics, des de la seva aparició en una ciutat a ribes del Tiber, va ser deguda a la seva fèrria disciplina i a l'assimilació, sense perjudicis, de les tàctiques i armes de l'enemic.

Al costat dels importants canvis realitzats pels romans a nivell organitzatiu, tàctic i armamentístic que deixen a exèrcits molt més nombrosos molt endarrere, veiem a les legions com una extensió natural del propi poble romà, la qual cosa és de summa importància per al seu propi funcionament i efectivitat. En aquest ordre de coses cal destacar dos fets molt importants perquè tot això fora així: d'una banda la creació del campament militar: durant la nit l'exercit es lliura al somni protegit per un fossat i una muralla d'estaques de fusta. Aquesta manera de fortificar el campament va constituir una de les més importants forces tàctiques dels romans i sent extensió del poble, l'exercit, pren l'ordenació de la ciutat romana per construir els seus campaments. D'altra banda l'ordenació en manipuls de les seves cohorts, donant a l'exercit una mobilitat i un suport decisius.

A diferència dels exèrcits grecs on el soldat podia presentar queixa formal sobre les tàctiques dels estrategs i arribar, amb això, a provocar el constant canvi de generals al capdavant de l'exercit, els romans donen només a un home elegit pel poble el IMPERIVM: el comandament suprem sobre les forces militars desplegades. D'aquesta forma es provoca el control total sobre les unitats i les seves tàctiques, convertint-les en màquines de guerra de resposta unitotal.

Però, ¿com entenia un romà de la República això de S.P.Q.R.?. Senatus Populusque Romanus. El Senat i el Poble de Roma. ¿Realment eren el Senat i el Poble entesos com ara els entenem?. El Senat era el poder polític, però per als romans el poble era el poder decisori i el poder executiu. Un romà en l'època de la República era, abans que res, pagès. No es concebia cap romà no pagès. Com pagès no tènia dret cap polític, però una vegada passat per l'exercit tot romà adquiria aquest dret. Així tenim perfilat l'exercit romà: Un exercit de petits pagesos formant la soldadesca que es pagava el seu propi armament i una elit de latifundistes que formava el cos d'alts càrrecs militars.

Minifundistes i latifundistes enfrontats en el si de la República, lluitant frec a frec contra els enemics de Roma. Una paradoxa que fa d'això una cosa única i que portá a Roma a la cimera de la civilització antiga.

Així el Senat queda com cos polític supeditat a les decisions de les tribus, del poble - exercit. Perquè a Roma a les assemblees només acudeixen a prendre decisions aquells que poden empunyar les armes.

Perquè poble per a nosaltres té més aviat connotacions pacifistes i culturals. Però el POPVLVS romà era tot al contrari: un exercit en potència disposat a la lluita amb les armes del pagès. I comencen els seus discursos assemblearis dirigint-se als presents amb allò de "QUIRITES..." que en el seu significat inicial vol dir PORTADORS DE LLANÇA.

En l'any 218 a.C. un exercit romà desembarca a Ampurias (Girona, Catalunya, Espanya) amb la missió de tallar els subministraments a l'exercit d'Aníbal, el qual es dirigeix cap a Itàlia. Aquest és el primer contacte d'un exercit romà amb les terres Hispanes i amb les seves gents i més tard comencen les encunyacions hispàno romanes de moneda, per proveir a les tropes en servei a la península. Ampurias encunya des de fa temps amb els grecs.

Per aquells temps la fabricació indígena d'armes es limita a un nivell merament personal. No hi ha producció a gran escala. Possiblement sigui a nivell tribal, com a màxim. Però això aviat canvia amb l'arribada dels romans, que ràpidament organitzen la producció a nivell industrial posant en marxa l'explotació minera a gran escala.. En un primer moment els collegia opificum viatgen a rereguarda de les legions, però a mesura que el domini romà s'estén i s'assenta a la península aquestes corporacions busquen emplaçaments fixos en llocs ben proveïts de primera matèria. Amb la qual cosa aviat es formen al seu voltant nuclis poblats que prenen ràpidament importància comercial.

Els drets comercials emanats de l'esmentada activitat són explotats pel govern a través dels collegia opificum, els quals són corporacions sindicades d'accés difícil per tot aquell que no tingués una bona “recomanació”. Normalment el lloc s'heretava de pares a fills, i pagaven un tribut al govern romà per l'arrendament de les explotacions mineres, com així es reflecteix en la Lex metalli Vipascensis i en el llibre XXXIV de Plini.

En el cas que ens importa, la fabricació d'armament, els obrers dels collegia opificum, es anomenaben metallarii i encara que aquests tenien gran experiència, en Hispània, van aprendre nous procediments per al temperat del metall molt més efectius. Que en un primer moment van donar clar avantatge a les armes indígenes, no només pels mètodes de fabricació sinó per les característiques pròpies de les armes que les feien més efectives que les romanes degut a les estratègies de lluita que venien associades a la conformació física del territori Ibèric.

L'explotació de ferro a la península Ibèrica pot remuntar-se al voltant de l'any 700 a. C., quan es va aprendre a fondre els metalls. El treball sobre el ferro en la Celtiberia procedia de Bílbilis i Turiaso, a prop del Moncayo i a ribes del riu Jalón. Una altra zona important d'explotació minera va ser la regió de Cantàbria i de menor importància van ser Catalunya i Andalusia. Però, segons Marcial, la importància de les armes celtibèriques respecte a les altres radicava en el seu temperament, el qual s'aconseguia gràcies a la facultat dels rius per refredar i temperar el seu ferro. Cosa que va crear una tòpic en la Roma d'aquells temps.

A banda d'aquestes qualitats del temperament en el ferro celtibèric, fins a Roma també va arribar la tècnica dels ferrers ibèrics en traballarlo i així, amb aquesta fama gairebé mítica, no va tardar molt l'exercit romà a adoptar l'espasa ibèrica (gladius hispaniensis) per aquells temps del final de la segona guerra Púnica.