Quan Publi Corneli Escipió va venir a Hispania per a posar-se al capdavant de l'exèrcit romà, després de la derrota del seu pare i del seu oncle (1), motivada per la traïció dels celtíbers en l'any 211 (Liv. 25, 33, 36, 2 i 13), contava només 25 anys d'edat. Va ser nomenat general de l'exèrcit romà que operava en Hispania. No havia ocupat fins al moment cap alta magistratura. Mai abans l'Estat romà havia concedit poders militars tan grans a un sol home. La desastrosa situació de l'exèrcit romà a Hispania, després de la mort dels germans Escipions, explica aquesta mesura. La seva experiència militar consistia únicament a haver lluitat al costat del seu pare en la batalla de Tesino, i després en la de Cannas.


Arribat a Tarraco la primera mesura que va prendre va ser convocar una assemblea d'aliats (Liv. 26, 19, 10). Des del primer moment, el jove general va planejar establir excel·lents relacions amb els aliats hispans. Era imprescindible contar amb ells.


Publi Corneli Escipió va ser un home religiós. Corrien remors de les seves “visions” dels déus durant el somni, fet que aixecava curiositat entre la gent i causava respecte als soldats i al poble. Tito Livio (26, 19) escriu sobre el particular:


“Escipió, en efecte, no només va ser admirable per les seves veritables qualitats, sinó també per certa habilitat a fer ostentació d'elles, en la qual s'havia alliçonat des de la seva adolescència; davant la multitud, procedia en la majoria d'actuacions com si el seu esperit hagués estat aconsellat per mitjà d'aparicions nocturnes o per inspiració divina [...] Preparant els ànims per a això ja des del principi, no va haver un dia des que va vestir la toga viril que, abans de realitzar algun acte social o privat, no fora al Capitoli i, entrant en el temple, romania asegut i allí, en lloc a part, passés una estona gairebé sempre tot sol. Aquest costum que va observar durant gairebé tota la seva vida, va afermar en alguns la creença, que es va divulgar intencionada o casualment, que aquest home era d'estirp divina, i va reproduir una llegenda, difosa abans sobre Alejandre Magne [...] La ciutadania, confiant en aquestes coses, va encomanar a una edat en absolut madura el pes de tan enorme responsabilitat i un poder tan immens”.


Publi Corneli Escipió va demostrar des del primer moment tenir una gran audàcia, ser emprenedor i hàbil. Amb la seva sola presència va saber infondre ànims des del primer instant en un exèrcit desmoralitzat i que havia estat arraconat a la regió dels Pirineus (App. Iber. 17). La primera decisió important de tipus militar que va prendre el jove general va ser molt arriscada. Va planejar apoderar-se de Carthago Nova, la qual cosa era, efectivament, un cop d'audàcia, doncs distava 280 quilòmetres de la base d'operacions romana.

Estandart cartaginés


Carthago Nova, com puntualitza Polibio (10, 7, 6) era el magatzem dels diners i d'equipatges dels tres exèrcits cartaginesos operants en la Península Ibèrica (Pol. 10, 7, 4). En la ciutat es concentraven els ostatges capturats en tota Hispania, i només estava defensada per mil homes. Publi Corneli Escipió es va assabentar puntualment abans de prendre alguna decisió en aquest sentit, informant-se no només de la situació de la plaça sinó també del seu proveïment, les seves defenses, el seu entorn particular: el terreny que l'envoltava, pantanós i transitable per moltes parts, i que al caient de la tarda generalment es retirava la marea. Escipió, doncs, abans de decidir l'atac va estudiar totes les circumstàncies que podien ajudar-li a ell i tornar-se en contra de l'enemic. Tota precaució era poca, doncs es tractava de prendre la capital dels Bárquidas a Hispania. En set dies Escipió i el seu exèrcit es van plantar a les portes de Carthago Nova, la qual cosa indica un ritme ràpid i disciplinat de marxa de tropes. L'assalt i presa de la capital guarda pocs paral·lels amb el setge i caiguda de Sagunt per Aníbal. Va ordenar el general romà a Gai bloquejar la ciutat per mar, mentre ell, amb 2.000 soldats, va emprendre el setge i posterior assalt de la muralla amb escales. La lluita va ser feroç. P. Corneli Escipió va participar en el combat personalment, la qual cosa inspirava confiança a la seva gent i els animava en l'esforç. Escipió, doncs, com Aníbal o Alejandre, va demostrar valentia temerària en el combat. Va saber bé aprofitar la baixada del nivell d'aigua per efecte de la marea. Es va assolir obrir la porta de la muralla, entrar part de la tropa, la qual havia rebut instruccions que matessin als habitants sense pietat. És un tret certament inhumà del general. La ciutadella va ser presa pel propi general al capdavant de 1.000 soldats. La ciutat va quedar a la mercè del pillatge dels soldats romans. El botí va ser enorme (Liv. 26, 47). Escipió de seguida va prendre una iniciativa important indicativa de la seva forma d'entendre la política militar: atreure's a les poblacions indígenes mitjançant favors i promeses. Va deixar en llibertat a 300 ostatges amb la condició de que els seus parents s'avinguessin a establir una aliança amb el poble romà. Va repartir joies entre els presoners. A l'esposa de Mandonio i a la germana de Indíbil –ambdós eren caps ilergetes i aliats dels cartaginesos– els va prendre sota la seva protecció directa (Pol. 10, 18). Va enviar a casa a la promesa del príncep celtíber Aluci, qui, en agraïment, es va presentar a Escipió amb 1.400 genets (Liv. 26, 50).Aquesta política d'acostament practicada per Escipió va anar posteriorment imitada per Tiberi Semproni Graco en la Primera Guerra Celtibérica, i per Sertori durant la guerra que aquest va mantenir a Hispania, i més tard també per Juli César. Sempre va produir excel·lents resultats. L'historiador Dió Casio (fr. 57, 42) escriu sobre el particular que va enviar a les seves cases, sense rescat, a tots els ostatges, i que amb aquesta política es va guanyar l'adhesió de molts pobles i reis, entre els quals cita als ilergetes i als seus cabdills Indíbil i Mandonio. Això pot fer-se extensiu al celtíber Alucio (Val. Màx. 4, 3,1; Pol. 10, 37, 38), i a Edecón, rei dels edetans, que es va passar a la causa romana en agraïment per la devolució de la seva esposa (Pol. 10, 34).


Després de la presa de Carthago Nova, Escipió va passar l'hivern amb el seu exèrcit a Tarraco. Pel que sembla va posar lloc també a la ciutat de Baria (Villaricos) Gell. 6, 1, 8; Plut. Apoph. Scip. maior, 3), important per les seves mines. Les obligacions militars no li apartaven de les seves obligacions civils, com era l'administració de la justícia. En la presa d'aquesta plaça, “forta i bé proveïda de fortificacions i de defensors, i abundantment aprovisionada”, com escriu puntualment Gelio, va demostrar una gran confiança en si mateix al convocar als litigants en la ciutat, que encara no havia estat presa. La conquesta de Carthago Nova i de Baria descobreix l'intel·ligent pla de Escipión d'arravassar a Cartago el domini de dos de les zones més rendibles, per les seves mines i la seva pesquera, a més d'ocupar i utilitzar en profit propi el millor port de tota la costa ibèrica, bé comunicat amb Itàlia i el nord d'Àfrica. Dión Casio (fr. 57,48) esmenta les altes virtuts de Escipió, que era habilídos com general, mesurat en el tracte, terrible per als seus enemics, amable amb els seus subordinats, ràpid en la victòria, i encertat en les previsions de futur. I afegeix l'historiador: “tots li veneraven com un ésser superior, i els ibers li van donar el títol de rei”. Escipió va ser el primer general romà que va rebre el títol de rei, sent Indíbil i Mandonio els primers en proclamar-li com tal (Pol. 10, 38).


En l'any 207 a. de C. Escipió es va veure obligat a penetrar en la Celtiberia, doncs un nou general cartaginès, Hannón, va travessar l'Estret des d'Àfrica amb un nou exèrcit per a substituir a Àsdrubal. Unit a Magón de seguida va formar un gran exèrcit de celtíbers. Escipió va manar contra ell a M. Silano amb més de 10.000 infants i 500 genets. L'exèrcit dels celtíbers es composava de 4.000 infants i 200 genets. Aquesta tropa ocupava la primera línia i els armats a la lleugera la reraguarda. Livio (28, 12) al narrar aquesta lluita, descriu bé la manera de combatre els celtíbers, que al ser crivellats pels dards dels romans, s'ajupien, i després s'aixecaven i immediatament, ja dempeus, escometien amb les espases. El costum dels celtíbers era atacar corrent, però en aquesta ocasió les asprors del terreny no permetien córrer. Van morir els celtíbers, que duien escuts grans i espases tipus cèltic. Magón va fugir amb 2.000 infants i tota la cavalleria a Cadis. Hannón va ser capturat viu. Aquesta penetració romana a la Celtiberia denota una gran visió militar per part de Escipió, com fora abans la presa de Carthago Nova i de Baria. Es tractava de penetrar i bloquejar la gran pedrera de reclutament dels cartaginesos, netejar el territori d'enemics i tenir les mans lliures per a dur la guerra a la vall del Guadalquivir i plantar cara a l'únic exèrcit púnic que quedava actiu a la Península a les ordres d'Àsdrubal, que va fugir cap a l'oceà, a Gades. La tàctica del general romà va consistir a disseminar l'exèrcit per les ciutats perquè es protegissin a si mateixes darrere les muralles (Liv. 28, 2, 13). Escipió demostraria una gran prudència i una visió pràctica de la nova situació. Va evitar, com diu Frontino (1, 3, 5) esgotar-se en el setge de moltes ciutats, assolint així conservar millor les forces i l'enteresa de l'exèrcit romà. AL mateix temps Publi Corneli Escipió va enviar un contingent de 10.000 infants al seu germà Luci Escipió perquè assetgés Auringis, que tenia mines de plata en les proximitats. Era la ciutadella d'Àsdrubal, des d'on aquest iniciava les incursions contra els pobles de l'interior. La riquesa de les mines i la seva situació privilegiada van moure a Escipió a prendre-la (Liv. 28,3; 28, 4, 1). Va ser capturat un gran nombre de presoners en la ciutat. Escipió es va retirar amb el seu exèrcit a passar l'hivern a Tarragona.

Elefant de guerra cartaginés


En l'any 206 a. de C. es va entrar en la fase final de la lluita de Escipió contra els cartaginesos, que va tenir el seu punt culminant a la batalla de Ilipa, avui Alcalá del Rio. L'exèrcit d'Àsdrubal estava format per 70.000 infants, 4.000 genets i 32 elefants. Escipió havia tingut bona cura d'haver-se guanyat un bon nombre d'aliats en el sud. Un d'aquests capitosts indígenes es deia Culcas o Culchas, rei que dominava més de 28 ciutats (Liv. 28, 13, 5) i que va aportar a l'exèrcit de Roma un contingent de 3.000 infants i 500 genets, que van ser molt important en la victòria romana. Escipió sabia tractar molt bé als soldats. Així ho va demostrar quan l'exèrcit, en nombre de 8.000 efectius, que hivernava a Sucro, es va rebel·lar, condint la notícia de la malaltia del seu general, si bé el pretext real era el descontentament perquè pel que sembla es diferia el pagament de l'estipendi. En aquesta ocasió el problema es va resoldre destituint als tribuns (Zon. 9, 10, 8).


Aquests successos impulsaven als ibers a revoltar-se i a atacar les ciutats aliades. Escipió es va guanyar hàbilment la simpatia i el bon ànim dels soldats pagant l'estipendi, però de manera distinta per a culpables i innocents, previ diàleg amb els soldats implicats. Les paraules i el discurs de Escipió es mostra ple de generositat i de benevolència. El general volia ser estimat i respectat pels seus soldats, als quals va demanar en aquest moment que li recolzessin en la seva candidatura al consulat, l'honor del qual corresponia a tots els quals havien contribuït a les victòries militars i per tant a la grandesa de Roma. Als soldats que estaven ferits o malalts després de la batalla de Ilipa els va assentar en Itàlica (2)(App. Iber. 37). La pietat de Escipió també es va fer palèssa respecte als seus antecessors a Hispania, el seu pare i el seu oncle, ja morts en les guerres, complint les honres fúnebres i organitzant en el seu honor combats de gladiadors en els quals van participar homes de la noblesa ibèrica (Lev. 28, 21; Z. 9, 10, 3) (3).

 

(1) Sobre el lloc de la mort dels Escipions, vegi's A. Canto, “Ilorci Sicipionis Rogus (Plinio NH III, 9 i alguns problemes de la Segona Guerra Púnica a Hispania”, RSA 29, 1999, 127-167. Aquesta autora situa la mort de Gneo Escipió a Segura de la Sierra, i la de Publi Escipió prop de Cástulo.

(2) A. García i Bellido, Colònia Aelia Augusta Italica, Madrid 1979. A. Canto, “Colònia Aelia Augusta Italica. Geschichte und Archäologie/”, en D. Hertel - J . Untermann (Hrsg.), Andalusien zwischen Vorgeschichte in Mittelalter, Köln/ 1992, 115- 137. A. Caballos, Itàlica i els italicenses, Sevilla 1994. A. Caballos, P. León (eds.), ITALICA MMCC, Sevilla 1997, particularment el treball d'H. Galsterer, “Die Stadt Italica: status und Verwaltung”, ibíd., 49-54. A. Caballos Rufino i altres, Itàlica Arqueològica, Sevilla 1999. Sobre l'estatut jurídic de la ciutat, veure també: J . González, “*Italica, municipium iuris Latini”, *MCV 20, 1984, 17 ss.

(3) J.M. Blázquez, “Ritual funerari i status social: els combats gladiatoris prerromans a la Península ibèrica”, Veleia 10, 1993, 71-84, J.M. Blázquez, Mites, déus, herois en el Mediterrani antic, Madrid 1999, 341-362. Treball en col·laboració amb el prof. S. Montero.